Recordo a un jove Maragall explicant a la Plaça de Catalunya farcida de gent el seu somni per la ciutat. Eren els primers vuitanta. Ho tenia clar: vull –va dir- una ciutat de persones lliures i iguals. Vibràvem. L’enteníem. Ell posava veu al que nosaltres volíem: volíem una ciutat lliure i igualitària, pròxima i oberta. I la ciutat és va posar a treballar a favor de l’ideal.

Sobre aquest ideal, amb més encerts que errors, es va edificar un dels processos de transformació més positius i espectaculars que ha viscut mai una ciutat moderna. Des d’aleshores no confio gaire amb els candidats que no tenen o no expressen ideals. Sense ideals les ciutats no es governen en la direcció correcta. Sempre acaben prevalent interessos aliens als de la gent de la ciutat. 

Primer ideals, després projecte. Els ideals són les llums llargues d’un projecte. Vol dir que permeten veure més enllà del bosc de la política diària.

Els hi poso un exemple: quin ideal de mobilitat hi ha, pregunto, darrera del debat que els dirigents de la ciutat arrosseguen amb més pena que glòria sobre el tramvia de la diagonal? Quan sapiguem que busquem el tramvia es votarà sol. És absurd convertir el tramvia de la diagonal en el focus d’un debat sense una anàlisi general del la mobilitat urbana que cerquem. Després de 8 anys encara no sembla que tinguem clar que s’ha de fer.

Els poso un segon exemple: el turisme. Hem escoltat moltes paraules més o menys radicals, però poc rigor. És por parlar de turisme amb serietat sense parlar de l’ideal de prosperitat que defensem per a ciutat? Podem parlar de la magnífica qualitat de la nostra sanitat sense fer referència a l’alta contaminació per partícules tòxiques que arrosseguem? Quin és el nostre ideal mediambiental?  

L’ideal serveix per observar la ciutat en conjunt, per donar forma a un projecte coherent, per relacionar unes parts amb les altres. La ciutat perd ritme quan la ciutat s’observa a fragments, a bocins, a trossets. Una ciutat és un tot. I si no se la mira com a tal passa com ara: els barris de més renda tornen a ser més rics que fa una dècada.

L’ideal servei per a trencar fronteres de tot tipus, mentals i territorials. No hi ha endins sense enllà –deia Maragall. No hi han bones solucions concretes si no hi han idees generals.

L’ideal no exigeix cap mena d’unanimitat. Més aviat al contrari. És recomanable acceptar que el conflicte d’idees respectuós és acceptable i saludable. Com diu la Noemi Klein tot conflicte ens permet explorar territori nous[1]

Una ciutat és sentiment, però també sentiment. Funciona quan se la pensa, quan s’entenen els seus atributs, el seu caràcter, la seva ànima. Se la condueix bé quan se la pensa. Quan els dirigents tenen una idea reconeguda i la apliquen. No es un bon mètode prendre decisions sense pensament integral, de manera fragmentària, ja sigui per les abundoses assemblees dels darrers anys o per la pressió dels mercats.

No es pot fer avançar una ciutat sense ideals, sense idees raonades, sense programes ben contrastats. No es pot millorar una ciutat sense saber on se la vol portar. No es pot fer avançar una ciutat des de plantejaments ideològics genèrics i de manual.

Primer ideals, després projectes i finalment programes de detall. I entre mig molt de diàleg i molta voluntat de pacte.

Personalment m’agradaria que Barcelona fos reconeguda com una referència mundial en benestar, prosperitat, justícia social (en parlaré una mica més endavant). Voldria que la ciutat fos reconeguda com la ciutat de la llibertat responsable, com la ciutat de la democràcia, entesa com la descrivia la recordada Montserrat Roig: com una actitud davant la vida[2] que es construeix per fer possible que la convivència flueixi. Desitjaria que els homes i dones que hi vivim ens observéssim a nosaltres mateixos com una associació de dones i homes lliures confabulats, favorables a un espai urbà lliure de qualsevol forma d’opressió, on l’esperança domini al conflicte, on la cooperació, la col·laboració i la fraternitat substitueixi l’excés d’individualisme, l’egoisme i la cobdícia. M’agradaria que Barcelona fos una ciutat on els que hi vivim estem disposats a discernir el nostre destí a consciencia. Voldria una ciutat rigorosament ben governada, sorgida del diàleg i del pacte. Desitjaria que la ciutat fos viscuda pels qui hi vivim i pels ens observen com una ciutat de dones i d’homes intel·ligents associats a l’entorn d’una d’intel·ligència col·lectiva que fa de la seva ciutat una referència en estil de vida, una referència com a capital del seu país, i una referència com a tractora d’una regió europea puntera i avançada.

Poc o molt és un ideal, un punt de partida, segur que molts compartim coses similars. Un ideal és la guià. Però sense projecte no camina. Un projecte de ciutat, aleshores sí, és un contracte explícit entre els ciutadans i els governants.  

Facin l’exercici, dibuixin el seu ideal. No el plantegin com una utopia. Un ideal és un patró flexible, un postulat mutable que tolera la dissensió[3]; és un patró indicatiu, és una guia que inspira camins. Un ideal sempre, pel fet de ser-ho, és obert. És més cultural que polític. No busca la perfecció. Simplement assenyala l’objectiu. I l’objectiu pren forma de projecte. Dibuixem un projecte de ciutat i dinamitzarem el pas.

Ho vaig aprendre treballant a l’Ajuntament de ciutat. Fer avançar una ciutat és una qüestió d’idees. A traves d’elles definim les polítiques[4], possibiliten un  designi col·lectiu, plasmem valors i desenvolupem estratègies ben definides[5].

Barcelona ha de tornar a ser pensada. Pensem-la i impliquem a tothom que vulgui i la ciutat tornarà a posar-se en moviment. Barcelona respon quan aquells que hi vivim, i encara més aquells que tenen l’encàrrec de governar-la, deixen de mirar-la com si fos un cos estàtic.  

 Només la ciutat pensada esdevé manejable. Només les ciutats pensades van allà on se les porta. La Barcelona de la gran transformació dels 80 i dels 90 va fer seva aquella màxima del pensament pragmàtic: la majoria de les vegades és pensant com la gent arriba a les millors decisions[6].

Donar forma a un ideal implica pensar un projecte, un projecte implica pactar, pactar implica gestionar, gestionar implica retre comptes.

Insisteixo: cal optar per una política que pensa. Estem en temps de segona il·lustració. Les societats són més complexes, obertes i plurals que mai. La política haurà de fer-se de manera diferent, haurà d’exposar raons, haurà de buscar cooperacions, haurà de ser participada. Haurà d’empeltar-se d’un renovat culturalisme capaç de mirar de cara la natura i els seus mals i l’esperit humà i els seus condicionants.

És a la ciutat on brollen brots de confiança transformadora. Pensades i ben dirigides les ciutats canvien, i canviant posen en relleu que el món pot millorar.    

Els deia que un bon projecte de ciutat pressuposa pacte. El lloc més natural pel pacte és la ciutat. La ciutat és el lloc del pacte i el pacte vol dir diàleg. Essent així, malgrat tot, malgrat el context polític que estem vivint els proposo que recuperem la Barcelona del diàleg. De cara a les properes eleccions, però també després: Barcelona és la ciutat del diàleg i en el procés d’aquestes eleccions s’ha de notar. El sobiranisme ha d’encapçalar-ho.

[1] Naomi Klein: No n’hi ha prou amb dir no. Empúries. Barcelona, 2017. Pàg. 271.

[2] Digués que m’estimes encara que sigui mentirà. 1991.

[3] Rutger Bregman: Utopia per a realistes. Empúries. 2017. Pág. 22.

[4] Pasqual Maragall, pensament i acció. Jaume Badia, Jaume Bellmunt, Quim Brugué, Joan Fuster Sobrepere, Oriol Nel·lo. La Magrana. 2017. Pàg. 168.

[5] Pasqual Maragall, pensament i acció. Jaume Badia, Jaume Bellmunt, Quim Brugué, Joan Fuster Sobrepere, Oriol Nel·lo. La Magrana. 2017. P´g. 168.

[6] Louis Menand: El club de los metafísicos. Historia de las ideas en Amèrica. Ariel. 2016.