Sí, Barcelona és republicà molt abans que la república estigui institucionalitzada. Molts veïns sabem que aquesta ciutat va ser, els anys setanta, un espai de llibertat molt abans que la llibertat s’institucionalitzés. Sabem que a la majoria de ciutadans ens uneix un enorme desig de millora. Per tant de canvi.

Som conscients que com els deia hem d’organitzar millor la resposta de la ciutat a determinades dinàmiques internacionals que ens perjudiquen. Avui, per exemple, uns dels principals problemes que tenim, l’habitatge, pateix una enorme pressió dels fons financers internacionals. Sabem que les polítiques estatals ens estan perjudicant greument. Sabem també, (almenys és el que ens diem cada dia pel carrer) que la pròpia ciutat arrossega notables inèrcies.

No podem estar satisfets dels últims anys. Barcelona no ha millorat, no ha progressat. No vull parlar gaire del passat recent. Tampoc vull manifestar comentaris crítics o elogiosos sobre els anteriors o actuals governants. Els Comuns han governat Barcelona sense esperar-ho. S’ha notat que no tenien un projecte prèviament definit, van sintonitzar amb un ampli desig de canvi en favor de polítiques més socials. Han fet camí durant tres anys sense saber exactament on portaven la ciutat. I ara els barcelonins i barcelonines ho noten i la ciutat ho pateix.

La desorientació del govern contamina la societat civil i la ciutat camina per esma, fatigosa, i no sembla trobar la manera d’encarar els problemes que se li van acumulant. A falta de projecte la ciutat respira sotmesa als vaivens de polítiques parcials, de decisions sovint contradictòries, de posicionaments més ideològics que polítics.

La ciutat avui no te el projecte que necessita. Podem aspirar a una Barcelona molt millor. Sabem que per arribar-hi hem d’explorar camins nous.

Una de les virtuts republicanes de la ciutat és que aquells que hi vivim no ens conformem en mirar-nos les coses des de la barrera. Al llarg de la història quasi mai ho hem fet. Sabem que ara toca arremangar-se. Som conscients que ara estem en una d’aquells cruïlles on equivocar-se de sortida obliga a un llarg camí de tornada.

Crec que una altra de les virtuts republicanes de Barcelona és haver entès que una ciutat és realment ciutat quan no s’accepta com a peó d’un destí prefixat; quan no s’accepta com a joguina sotmesa a la voluntat dels poders superiors o dels als atzars de les forces incontrolades de la història, llegeixis mercats o fons internacionals.

I encara més. Crec que Barcelona és republicana per que amb Pasqual Maragall vàrem entendre que la ciutat és sobretot lloc d’esperança. També lloc de conflicte, però sobretot lloc d’esperança. I ara més que mai, envoltats del que ens envolta, ens convé una bona dosi d’esperança.

Vaig escoltar-li no fa gaire a l'ex-primer ministre italià Enrico Letta afirmar "que vivim en un món de creixents incerteses, impredictibilitats, angoixes i pors".

És cert, molta gent viu així la realitat. Però no és menys cert que aquells que coneixem una mica el caràcter íntim de la nostra ciutat sabem que mai ha esperat que l’esperança li arribés des de fora. Els qui coneixem aquesta ciutat sabem que la seva pròpia història és un manifest d’esperança.  

Per poc bé que ho fem, tinc la convicció, que Barcelona aprofitarà les properes eleccions per impulsar, des de les seves pròpies forces, un gran projecte de renovació i transformació de la ciutat. Un projecte que s’aplicarà i que incidirà en la vida dels seus veïns. Un projecte que  a més, com en altres moments de la nostra història, donarà pautes al conjunt de Catalunya. Fins i tot, si fem be les coses la ciutat mostrarà camins –com ha fet altres vegades- a la societat urbana internacional.

Per poc bé que fem les coses Barcelona ha d’afrontar aquestes eleccions amb la intenció de tornar a posar en evidència les seves fortaleses, les seves millors virtuts i el seu millor caràcter.